Sovint em pregunten: “I això de ser mare, què tal?”. La meva primera resposta és un somriure. Un somriure interrogatiu que pregunta: “Què vols que t’expliqui? De veritat ho vols saber o és uns pregunta retòrica que espera un “Molt bonic, compensa molt”?”.

La meva resposta a la típica pregunta, desprès de somriure,  sol ser “molt enriquidor, aprenc molt”, lluny de saber si l’altre sabrà llegir entre línies o no. Moltes vegades els majors aprenentatges vénen de situacions que ens costen, que ens posen realment a prova, i que meravellosament, ens fan créixer com a éssers conscients.

Trobo que la maternitat és una oportunitat fantàstica per uns introspecció en el puerperi, per trobar què és allò que ens remou, quines són les nostres veritables pors i ferides que, de vegades, s’amaguen darrere de l’ego. Més enllà del puerperi, ens trobem havent d’afrontar situacions que, no sabem perquè, però ens fan perdre els nervis o ens superen. O potser sí que creiem que ho sabem, però és clar, la culpa sempre és dels altres. En aquest cas, dels infants.

Quan es vol posar sí o sí el pijama per sortir al carrer; quan enmig del carrer no vol caminar, però tampoc vol que el portem en braços i es llença a terra desolat davant de la nostra incomprensió i enuig cada cop més latent; quan ara agafa el got de llet que t’acaba de demanar i el buida sencer sense pensar-ho enmig del menjador que acabes de netejar a contra rellotge.

És clar, per la majoria de la societat, i molts cops per nosaltres mateixXs, la culpa és de l’infant que l’està liant parda, no pas nostra. És ELL/A qui ens fa enfadar. Però, espera… no són ells els/les nenxs? No són ells els immadurs que estan aprenent? Què ens remou quan es posen així? Qui perd el control realment? Què passava quan nosaltres actuàvem així de petitxs? No som nosaltres els adults, amb suficients recursos per poder acompanyar aquestes situacions, amb un auto-control i unes eines per un saber fer correcte? Resulta que molts cops no és així, tot i que presumim d’aconseguir-ho i si no ho aconseguim… la culpa és d’ellxs, que ens foten dels nervis. Abans carregar al petit del nostre descontrol que admetre que no som perfectes, que ens equivoquem, que tenim encara molt a treballar emocionalment… per molts contes sobre les emocions que els hi comprem.

La criança conscient no és fer collit, fer porteig des del naixement i utilitzar el mètode BLW des dels 6 mesos. La criança conscient comença amb nosaltres. En admetre que no som perfectes, en observar les nostres actituds vers als nostres fills/es, en aprofitar aquest moment que vivim per treballar-nos i viure més en el seu temps (present) que en el dels adults (futur). Indagar per què actuem i reaccionem com ho fem per transformar-ho, per no repetir patrons, per ser més lliures i treure aquesta càrrega tan pesada als nostres fillxs.

Ja sé que no és fàcil. Però integrar-ho és qüestió del dia a dia, de cada cop que m’emprenyo, preguntar-me què em fa estar-ho, verbalitzar-ho i explicar-ho a l’infant. Si crido o parlo de males maneres, aprendre a rectificar, demanar perdó i explicar per què ens hem equivocat. Què hi té de dolent dir un “Perdona fill, no tinc suficients recursos per gestionar aquesta situació i m’ha sortit cridar, però no és aquesta la solució. Deixa’m que respiri i a veure si ho sé fer millor.”?  Aprenen per imitació. Aprendran que admetre els erros no és natural, que tothom s’equivoca i pot rectificar i que cridar o pegar no és la solució a un conflicte. I de pas, ens rebaixem una mica l’ego d’adult, que de tant en tant també va bé.

No us sembla un treball personal brutal? Una oportunitat fantàstica, un repte cap a un mateix per ser més conscient i criar futurs adultxs encara més conscients? Si pensem en quins adultxs volem per al dia de demà, ens hem de revisar quins adultxs -nosaltres- els cria avui.

Què en penseu? Us ho havíeu plantejat? Quina és la vostra experiència? Quins recursos utilitzeu quan sentiu que “us treuen de polleguera?”