Tornem de les vacances bloggeres amb moltes forces i ganes! Encetem aquest nou cicle parlant de lactància.
La lactància materna és una etapa en la que principalment hi estan involucrats l’infant i la mare. Sovint, l’altre progenitor es sent desplaçat o té la idea que no hi té res a fer ni a dir, en aquest aspecte. Quanta veritat hi ha en això?
Si hi ha quelcom que és cert, és que la lactància ha de durar el que la mare i el nadó decideixin, ja que és una relació íntima i única entre ells. Ni pediatra, ni cap familiar, ni la parella han de dir fins aquí ha arribat la lactància. Això no vol dir que el ma-pare que no alleta no tingui un paper (i a més, molt important) en les diferents etapes d’aquest període que pot variar segons cada família.
Tot i així, recordem que la OMS recomana LME (Lactància Materna Exclusiva) fins els 6 mesos d’edat del bebè, que continui, almenys, fins als 2 anys i que a partir d’aquí la lactància MAI serà perjudicial, sinó ben bé tot el contrari.
PRIMERES SETMANES DE LACTÀNCIA
Les primeres setmanes de vida són primordials per establir la lactància. Són diversos factors els que entren en joc i que afavoriran o, pel contrari, entorpiran que tot vagi com la seda.
Les primeres hores després del part són vitals per a començar la lactància amb bon peu. Això vol dir que el nadó i la mare han d’estar junts des del minut zero, fent pell amb pell, i la realitat és que en són ben pocs els motius pels quals s’hagin de separar (ni tan sols una cessaria és motiu de separació entre mare-fill.) Aquí és el primer moment on el ma-pare de la criatura pot intervenir per primer cop en la lactància: les mares en el part i just després de parir sovint es troben en un moment vulnerable, amb un xute d’hormones important i necessiten a la parella serena i convençuda del que hagin parlat abans respecte a com volen que sigui el protocol a seguir: el fill es queda amb la mama, les proves poden esperar (sempre que tot estigui dins de la normalitat, per suposat), etc. L’actitud de la parella davant de certes situacions pot ser clau, ja que malauradament el personal sanitari alguns cops no compleixen aquestes premisses.
Els següents dies també són importants. Una de les hormones que s’ocupen de la fabricació de llet és l’oxitocina. Aquesta és l’hormona de l’amor, que a més, assegurarà que es creï vincle entre la mare i el nadó. Els enemics d’aquesta hormona són el cansament, l’estrès i els nervis. La mama i el bebè ara necessiten tranquil·litat i coneixes, així que… Qui diu que l’altre progenitor no pot fer res? Excepte donar el pit, ho pot fer tot!: Gestionar les visites per a que no atabalin a mare-fill, cuinar, fer la compra, netejar, canviar bolquers… Qualsevol cosa que ajudi a que la mare segueixi estant amb el seu nadó, relaxada i descansada, està ajudant a la lactància del seu fill/a!
I DESPRÈS… QUÈ?
Sabies que un dels principals motius d’abandonament de la lactància és la pressió social i la falta de recolzament? Doncs ja sabeu què més poden fer: protegir al duet mare-fill de les crítiques, dels mites (buscant informació i rebatent arguments obsolets i intrusius), recolzant el fet d’alletar on i quan vulgui, etc. En definitiva, sostenint i acompanyant aquest viatge molts cops dur i intens que és el puerperi i, en general, la maternitat.
EL DESLLETAMENT
Com dèiem al principi, el deslletament s’ha de produir quan mare i/o fill ja no vulguin continuar amb la lactància. En el cas que sigui la mare qui decideixi que no vol continuar donant pit, hi ha un mètode molt efectiu en la majoria dels casos, comunament anomenat “mètode pare”.
Aquest mètode consisteix en que sigui la parella qui es llevi per les nits quan l’infant demani pit, substituint les preses per un got de llet, cançons, massatges, abraçades, portejar… en definitiva, la manera que els ma-pares creguin que pugui funcionar amb el seu fill/a i ajudar a substituir l’alletament nocturn. Si saben que sempre demana pit al sortir de la dutxa, per exemple, que sigui el que no alleta qui s’encarregui a partir d’ara d’aquesta tasca.
A més, quan una mare decideix deslletar al seu bebè, sovint apareixen sentiments de culpa. Que es senti recolzada i amb una persona al costat que l’acompanyi i l’ajudi en aquest procés pot canviar molt com visqui aquesta situació.
És un moment fantàstic per a que l’altre progenitor s’involucri d’una nova manera en la criança, reforçant encara més el vincle amb el seu bebè i donant una nova tessitura al rol que ha tingut fins ara.
Des d’aquí animem a les parelles a assistir i a acompanyar a les mares a les xerrades informatives sobre lactància materna, perquè hi teniu molt a veure!
La vostra parella s’ha involucrat en la vostra lactància? Creieu que sense ella hagués estat molt diferent? O pel contrari sou vosaltres qui heu estat a l’altra banda? Com ho heu viscut? Expliqueu-nos les vostres experiències!
