Avui volem compartir “Meditació materna”, un poema escrit en ple puerperi. Una etapa que no tothom comprèn -incloses nosaltres mateixes- i amb emocions tan contradictòries com l’arribada del nostre nadó i un nou JO i el dol al que érem fins ara:
Em sento trista davant de la meva falta d’auto-comprensió.
Me’n faig un cabdell i acabo feta un embolic.
Mirar-se endins sense odiar-se.
Sanar lo errat sense jutjar-se.
Sincerar-me sense faltar-me.
Em miro al mirall i vull trencar-lo, perquè no em reconec, em desubico en els camins construïts.
Ningú em va parlar d’aquesta revolució. Ningú va dir que ho seria.
Tanta por tenim a ser jutjades? Tant ens importa despullar-nos en públic?
Fer-ho per l’altra, per a que la del costat no es senti sola. Però també per nosaltres mateixes.
Reivindicar lo legítim i el que ens pertany.
El meu estat de tristesa no és un monstre al que amagar. Forma part de mi en aquest moment, tot i sent efímer com tota la resta. No per això menysprear-ho o callar-ho.
Ser mare és una rebel·lió. Hauria de ser-ho.
Parir és una rebel·lió. Hauria de ser-ho.
Entrar en contacte profund amb la nostra essència i els nostres estats sempre serà anti-sistema i revolucionari. Per això ens vesteixen amb la vergonya si gosem alçar la veu en contra de lo establert i ens infantilitzen si no acatem per automatisme.
M’alço i dic que hi han moments en els que enyoro el meu jo anterior, lliure i despreocupada, variable i imprevisible.
Però estic en conversa amb el meu ego, perquè aquella realment no era jo. Tampoc la que pretenc ser ara.
Sóc quelcom més enllà que una actitud, un hàbit o un estat. Aparto el JO i em submergeixo en les profunditats de tan sols estar, sense pensar. Observar.
Meditació materna.
Mentre el nodreixo a ell em nodreixo a mi. Ell em nodreix. Feedback.
Que els hi donin als que no entenguin el meu dol. Estic assistint al meu propi enterrament.
Quan ell va néixer jo també ho vaig fer. Per això em vaig sentir sacsejada. Túnel de la vida intervingut.
Fons marí, lloc de retrobament entre vida i mort, sigues benvingut. Jo em deixo anar i m’entrego.
Que floreixin endins, doncs, les jungles amb les seves bèsties: Aquí estic, preneu-me i veiem que traiem de mi.
