Durant les vacances de Nadal, vaig llegir un article a “El Periódico” que citava algunes declaracions que havien fet les mestres de Barcelona sobre les situacions que es troben a les aules i que, posen de manifest, la falta de límits que se’ls inculca als infants en l’àmbit familiar i que dificulta enormement la gestió de les aules a l’escola catalana.

Avui, faig referència a aquell article per compartir amb vosaltres la reflexió que vaig fent d’un temps ençà sobre el tema dels límits i de com ho estem afrontant com a societat.
Parlaven d’infants que arriben a l’escola a 30 graus amb les botes d’aigua o les sabates de taló de la Frozen perquè no volien, de cap de les maneres, sortir de casa d’una altra manera. O fins i tot, en pijama, ja que els pares no havien volgut “obligar” als seus fills a vestir-se.
Parlaven d’infants que no van de colònies a i5 perquè encara prenen pit o d’altres que a i4 diuen clarament a la mestra que el que els proposa no els ve de gust fer-ho i que no ho faran.
Parlaven de famílies que exigeixen a la tutora que no obligui el seu fill a fer el trenet, perquè el seu fill o filla no el vol fer.

I jo, reflexionant i donant-hi voltes, pensava que exposat tal com està exposat a l’article, sembla que això no hagi de ser només pel fet que dificulta la gestió a les aules catalanes. I no. No és només per això. No és ni tan sols el més important.
La dificultat en la gestió de les aules catalanes és una conseqüència més d’una realitat que comença a ser preocupant.
Quan les persones entenen “imposar una obligació” el fet d’acompanyar els seus fills o filles a vestir-se, és que alguna cosa està mal entesa.
I ja fa temps que llegeixo a tot arreu la paraula “límits” com una paraula que vol expressar la satisfacció d’una necessitat vital dels infants, però que a les seves famílies els ressona com a quelcom negatiu, que els ve d’altres èpoques de les quals en volen fugir i que, per no caure en aquest model, acaben en tot el contrari.

 

La imatge que Sonia Kliass, a la introducció del primer capítol del seu gran llibre “L’art de posar límits“, comparteix i que li ve donada de la gran Ute Sturb, és molt il·lustradora sobre què ens referim els professionals quan parlem de límits. Ella demana que fem l’exercici d’imaginació de situar-nos a les fosques en una habitació desconeguda per nosaltres i ens pregunta què és, segurament, el primer que faríem. Si hi reflexionem una mica veurem que arribem a la mateixa conclusió que ella comparteix en el llibre. Estendríem els braços i les mans buscarien quelcom que elsaporti informació d’on som, i quins límits té aquesta habitació en què estem.
És fàcil entendre que, pel fet de no saber quins paràmetres té aquesta habitació, ens sentim insegurs i, davant aquesta inseguretat pot passar de tot. Pot passar que ens moguem de manera caòtica i estrident per tal de trobar aquests límits, sent la irreverència la nostra estratègia de supervivència o pot ser tot el contrari, que no ens moguem del lloc pel fet de no saber si en fer un pas hi haurà un abisme davant nostre en el qual irremeiablement caurem, sent el bloqueig la nostra estratègia de supervivència.

Tant una com l’altra són contràries al que el creixement i el desenvolupament d’un infant demana.
Un infant necessita per desenvolupar-se de manera integral, harmoniosa i segura, referents que li estableixin paràmetres que ell pugui sostenir en cada moment.
És a dir, quan un infant es lleva i es mostra desregulat per mitjà de negar-se a vestir-se, no necessita un referent que cedeixi a la seva desregulació, sinó que necessita un referent que, acompanyant aquestes emocions, li deixi clar que, per sortir de casa, un, s’ha de vestir.
Quan un infant exposa que no vol fer el trenet, potser el que està buscant inconscientment és el límit que li aclareixi que hi ha vegades en les quals un ha de fer un esforç pel bé col·lectiu. Alhora, expressant aquest neguit, potser el que mostra és una emoció retinguda que cal acompanyar i atendre. Pot ser que, per mitjà de no voler fer el trenet, digui que sent una emoció estranya quan es veu en una fila amb els altres. És una molt bona oportunitat per aprofundir en aquesta emoció, acompanyar-la, acollir-la, i transitar-la encoratjant-lo a poder vèncer allò que en aquest moment està bloquejant el seu desenvolupament harmònic.

Quan un infant no pot anar de colònies a i5 perquè encara pren pit, el problema no és que encara prengui pit. El problema està en la incapacitat que mostra l’infant, la família o tots dos alhora per poder fer encaixar els seus desitjos de continuar donant pit amb el creixement i desenvolupament del fill o la filla. Un infant d’i5 pot continuar prenent pit i ser capaç de sostenir dos dies i una nit sense prendre’l per poder viure una experiència que li enriquirà altres àmbits igual d’importants que el de l’alimentació
pel seu desenvolupament.
Quan una família no vol “obligar” al seu fill o filla a deixar les botes d’aigua un dia que estem a 30 graus centígrads o no és capaç de fer-li entendre que no pot anar amb
sabates de taló a l’escola, és que no entén que educar és, justament, això. Saber dir que si, saber dir que no i saber en quin moment el seu fill o filla és capaç de sostenir la negociació.

I jo em pregunto; per què està passant això? Per què les famílies, sovint les que més presència fan a la vida dels seus fills i filles, tenen la dificultat de sostenir el límit, de transmetre’l amb amor i confiança en què el seu fill o filla el sabrà sostenir, acceptar i incorporar? Per què confronta tant a uns pares que tenen ganes de fer-ho de la millor manera, a dir al seu fill o filla que, arribat a un moment x, el que s’acabarà fent és el que diu la mare, el pare, la mestra o el mestre?

Em pregunto; I si el que falla és justament la paraula “límit”?
Potser aquesta paraula els trasllada a èpoques de més autoritarisme? O els transmet una falta de llibertat que no poden sostenir? O els fa pensar en falta de respecte?, o en obligació com a maltractament?

 

Fa temps que, quan parlo amb les famílies dels infants a qui tinc la sort i l’honor d’acompanyar, els parlo de les paraules “paràmetres” i “estructura”.
Un infant necessita tenir al seu voltant una estructura que li permeti sostenir en cada moment el grau de decisió que el seu moment maduratiu o la satisfacció de les seves necessitats bàsiques li permeti.
M’explico.

Un infant a ple matí, quan ha descansat bé, es troba bé i totes les seves necessitats de descans, alimentació i higiene estan cobertes, pot sostenir que li preguntem si
prefereix anar al parc o quedar-se a casa jugant. No és el mateix que aquesta pregunta se li faci a les cinc de la tarda quan està cansat de tot el dia d’estar-se a l’escola i segurament té gana perquè és l’hora de berenar.
En aquest moment, el que necessita és una “estructura” que li digui; “Estàs molt cansat així que ara et poso la jaqueta i anem cap a casa a berenar”.
Amb aquesta frase no li estem traspassant la responsabilitat de decidir què fer pel seu benestar, sinó que com a adults, estem decidint el que farem i li posem els “paràmetres” del que “toca” fer per garantir el seu benestar.
Un infant pot decidir si prefereix enfilar-se a un gronxador o seure al matalàs a mirar un conte quan té les seves necessitats cobertes i té, realment, la disponibilitat per poder fer les dues coses amb calma. Quan són les nou del vespre, està cansat, i és hora d’anar a dormir, no és moment que ell prengui aquesta decisió.
Sovint pensem que, preguntar tot als nostres fills o filles, és respectar-los, i no.

Respectar no és traspassar-li la responsabilitat del seu benestar. Respectar-lo és saber percebre quan el nen o la nena en qüestió està en disposició de poder decidir i quan és la responsabilitat de l’adult prendre aquesta decisió, sigui perquè l’infant està cansat o perquè no hi ha temps real per poder-ho fer des de la calma.

A l’article 12 de la Convenció dels Drets dels infants, ens diu textualment “Els Estats membres han d’assegurar a l’infant amb capacitat de formar un judici propi el dret de manifestar la seva opinió en tots els afers que l’afectin. Les opinions de l’infant han de ser tingudes en compte segons la seva edat i maduresa”.

És un dret molt lícit i important sempre que no es caigui en el perill que, per tenir en compte la seva opinió, el que realment s’estigui fent sigui deixar-lo desprotegit davant les seves pròpies opinions, ja que les està prenent a una edat que potser no li pertoca, en unes condicions en les quals no està capacitat per decidir o amb falta d’informació sobre les conseqüències de les seves pròpies opinions quan es converteixin en decisió.
I aquí, per acabar, voldria tornar a la idea de la dificultat de gestionar les aules catalanes.
Sovint, tal com està la imatge avui en dia del professorat, quan llegim un article en el qual els mestres diuen aquestes coses, el primer que pensem és que, de nou, s’estan
queixant per un no res.

I, la veritat, és que els mestres es queixen per la preocupació creixent que senten quan veuen que infants en edats en les quals a l’inici de la seva carrera, eren edats en què els infants eren molt autònoms, conscients de si mateixos, i segurs per investigar, explorar i aprendre, ara, amb la mateixa edat, tenim infants que els veiem desorientats, que expressen desitjos com si fossin necessitats reals, i que creuen que els seus drets passen per sobre dels drets dels altres.

I això, no només dificulta la gestió de les aules catalanes, sinó que el que realment dificulta és el seu creixement i el seu desenvolupament.

Així que convido a tots els agents que estem presents a l’educació dels infants d’avui dia, a reflexionar-hi i a analitzar les pors i les confrontacions que sentim davant determinades paraules i rols que, com a educadors d’una persona en creixement, hem de ser capaços de sostenir i afrontar.

Laia Sobrado Claus
Tècnica en educació infantil

 

Bibliografia
Associació de Mestres Rosa Sensat. (2006). Els drets de l’infant. Associació de Mestres Rosa Sensat. Generalitat de Catalunya. (2023, 9 de febrer). Decret 21/2023, de 7 de febrer, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació infantil (DOGC núm. 8851) https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/8851/1981599.pdf

Kliass, S. (2020). L’art de posar límits. ING Edicions.

López, H. (2025, 29 de desembre). La falta de límits a casa tensiona la gestió de l’aula a infantil. El Periódico. https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20251229/falta-limits-casa tensiona-gestio-125210772