Ara que han passat uns dies, em puc asseure i reflexionar en “veu alta” allò que m’ha estat rondant contínuament durant les festes.

Any rere any, i -afortunadament- cada cop més sovint, salta el debat. Parlo del tòpic “joguines per nen i joguines per nena”. Sí, cada cop està més normalitzat que un nen tingui interès per quelcom tan estrambòtic (ironia modo ON) com el joc simbòlic d’una cuineta o de passejar un cotxet, o que una nena demani per reis un joc de construccions o una col·lecció de cotxes.

Tot i així, més sovint del que esperem ens trobem a la botiga amb ma-pares, familiars i amics que, sorprenentment, prefereixen no regalar un timbal “perque és una nena”, prescindir d’un joc on predomina el color rosa “perquè és un nen”; molts cops aquest raonament va seguit per l’excusa de “a mi no m’importa, eh? Però és clar…”.

Però és clar, què? Potser el que és clar és que nosaltres no hi creiem en esteorotips però la pressió social, per molt que s’ompli la boca de no discernir pel gènere en joguines, encara ho veu com quelcom estrany? I què diran els ma-pares dels altres? I si li diuen coses els amics de l’escola? No vull que sigui el “raret” de la classe, no vull que se n’enriguin, no vull que el marginin… totes aquestes alarmes sonen quan ens volem saltar la norma establerta durant tants anys. I, al cap i a la fi, quin missatge transmetem als nostres fills? Que importa més el que diràn que el que sentim o ens agrada. Tan se val el que volguem, enlloc d’enfrontar-nos a una societat que encara no és prou madura i buscar recursos per fer-ho, acotem el cap. Potser és que ens remou massa a el que hem viscut de petits, i aquests mateixos recursos ens manquen a nosaltres i per això ens fa por no saber oferir-li’s als nostres infants. Apartem la mirada i “ojos que no ven, corazón que no siente”. Si evito la situació, no hi hauré de posar remei.Però de vegades és pitjor la cura que l’enfermetat. Perpetuem rols i mecanismes.

No parlo només de joguines. Parlo de colors, d’estampats, de faldilles o malles, de missatges absurds en samarretes, de brilli-brilli (per cert, la purpurina és un micro-plàstic. Si us preocupa el medi ambient procureu prescindir-ne, independentment del gènere de les vostres criatures) i pinta-ungles per elles com si a ells no els hi agradés i d’aventures i experiments com si elles no en fóssin capaces. Cada cop que un fill o filla nostra  mostra interès per quelcom que se’n va dels estereotips marcats, per molt que la teoria la tinguem apresa, a la pràctica se’ns presenten dilemes, i potser tirem cap a lo “unisex” per no ser tan “radicals”. Perdoneu, però tots els colors són unisex. Em sembla molt bé que no li regalem quelcom rosa a una nena per defecte, però anomenar a tot lo que no sigui rosa o blau “unisex” em sembla potenciar el significat que se li dónen en aquests colors.

Naturalitzar aquest tema amb els nostres fills serà un gra de sorra que sumarà a futurs adults conscients, menys frustrats, més empàtics i més feliços.

Així doncs, què tal si observem què els hi agrada realment als nostres fills/es, nebots/des, néts/es, criatures d’amics, etc… i quan la crisi i el dubte invaeixin la nostra ment, superar els propis murs que ens imposem? Un cop més, la criança conscient suma en el nostre empoderament, en mirar-nos endins i posar la mirada en allò que ens remou i pertorba. Una nova oportunitat per a créixer com a ma-pares i persones.

I, sobretot, recordeu: si no s’han d’utilitzar els genitals, és una joguina per nen i nena. Si s’han d’utilitzar els genitals, no és una joguina per infants.

Us han regalat coses “de nen o de nena”? Hi ha debat sobre això dins la família? Us guieu pels interessos i gustos reals dels infants?